Guillem en la memòria

Una matinada d’11 d’abril com avui, al municipi de Montanejos, a la comarca valenciana de l’Alt Millars, un jove independentista militant de Maulets era assassinat per un grup de feixistes, que fent gala d’una poc dissimulada covardia, li assestaven una punyalada mortal enmig d’una turba organitzada per ells mateixos.

Aquells fets, gravats en la memòria de tota una generació d’independentistes, han estat recordats i evocats al llarg dels darrers anys amb manifestacions i actes de record de tota mena, amb  cançons i, com no podia ser d’altra forma, també amb un llibre com a document de testimoniatge perdurable en el temps.

El barceloní Jaume Fuster i Guillemó, autor, entre d’altres obres de L’Illa de les tres taronges, De mica en mica s’omple la pica, Sota el signe de Sagitari, Les claus de vidre, Per quan vingui un altre juny… en el títol La Mort de Guillem narra el succeït aquella nit de l’11 d’abril d’avui fa 19 anys a l’Alt Millars i les conseqüències que desencadenà la mort del jove maulet de Burjassot. Ho feu 10 anys després dels fets, com a exercici de memòria i per guarir una ferida interior encara oberta pels tràgics fets succeïts una dècada abans, tal i com aclaria en el seu pròleg: “Si a través d’aquesta novel·la us puc comunicar una espurna del dolor, de la por, de la ràbia, de l’horror i de l’ànsia de justícia que tot plegat m’ha provocat, em donaré per satisfet.”

Fuster, ex militant i dirigent del PSAN en la dècada dels 70, dividí el llibre en cinc parts. La primera narra els fets que succeïren aquella nit en forma d’interrogatori als testimonis i amics. La segona conta la història dels ultradretans, de com s’uneixen al IV Reich de Marxalenes, l’arribada, els fets que protagonitzaren Montanejos i, finalment, la fugida del poble. La tercera, és una reconstrucció de la investigació de la Guàrdia Civil i la Policia i ho recull en forma d’informes elaborats per aquests a partir dels interrogatoris als acusats i les rodes de reconeixements dels amics de Guillem. I la cinquena i darrera, mostra la solidaritat que desencadenà l’ assassinat del jove a mans dels feixistes, recollint les principals manifestacions que s’originaren arreu de tot el País Valencià i al conjunt dels Països Catalans com a rebuig i denúncia d’aquells tràgics fets.

El llibre, editat per 3i4, constitueix una aproximació novel·lada i un relat periodístic dels fets, feta a partir dels documents judicials del propi cas, que per la seva brutalitat i la commoció produïda, avui encara resten gravats amb foc en la memòria contemporània de l’independentisme català.

Marx i Engels en català!

“Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta  caça contra aquest fantasma”. I Europa, per variar, sembla que no se’n vol adonar… Però això ja són figues d’un altre paner, en aquest bloc fem “arqueologia”, malgrat la vigència d’alguns dels títols ressenyats.

Doncs sí, el fantasma ronda i no “recorre” Europa i les forces del vell continent, enlloc d’”unir-se”, s’han aliat. La traducció contemporània en llengua catalana del Manifest del Partit Comunista feta per Jordi Moners així ho estableix, malgrat la cita se’ns presenti molt més familiar a partir de la traducció directa de la seva versió castellana. I, en un text com aquest, dels més traduïts, prologats i reprologats (calia tant?) de la literatura universal, aquest no és un tema menor. Una mala traducció, que conduís a una nova interpretació de l’original, podria conduir irremeiablement a una nova escissió en la trentena internacional, o la que toqui d’aquestes.

El text original alemany fou escrit entre desembre de 1847 i gener de 1848 i publicat a Londres amb el títol de Manifest der kommunistischen Partei el febrer-març de l’any 1848. I l’edició catalana contemporània, que és la traducció de l’edició alemanya de 1890, la darrera de les revisades per Frederic Engels, va aparèixer per primer cop publicada l’any 1977 mercès a la traducció del militant del PSAN Jordi Moners, essent prologada per Manuel Sacristán, un dels filòsofs espanyols més destacats del segle passat. Com no podia ser d’altra manera, va ser publicada per la Magrana, el principal referent editorial per l’independentisme d’esquerres durant dècades.

Sacristán, professor de la Universitat de Barcelona, convertit en una de les figures intel·lectuals més brillants i eminents en l’oposició antifranquista, va desenvolupar una llarga tasca com a editor i traductor d’obres cabdals del marxisme (especialment de l’obra de Gramsci de qui era un fervent estudiós i propagador) i fou membre del PCE i del PSUC on ostentà responsabilitats orgàniques fins que a finals de la dècada dels setanta, responsabilitats que abandonà per discrepàncies amb la línia oficial del partit, abandonant la militància activa però no el compromís social ni les conviccions amb el marxisme crític, ecologista i pacifista que marcaren la seva trajectòria.

Moners, 10 anys més tard i aquest cop publicat per Laia, traduiria de nou en llengua catalana als dos pensadors, en l’edició dels dos volums de La ideologia alemanya, apareguts el 1987.

Val a dir però, que la versió contemporània que hem comentat, no és pas la primera versió del Manifest del Partit Comunista apareguda en llengua catalana. Això sí, totes les versions anteriors són prèvies a l’etapa franquista. Abans de la dictadura, Manuel González Alba, militant d’Estat Català n’encarregà la traducció de la versió francesa del text a un altre company del partit, Emili Granier, a qui havia conegut a la presó on tots dos complien condemna, el primer per la seva participació en el complot del Garraf i, el segon, per fer-ho en els fets de Prats de Molló. Alba, professor de català i impulsor de l’editorial Arc de Barà, en revisaria les qüestions lingüístiques i encarregaria la introducció del text a Manuel Serra i Moret, en una primera versió que aparegué, després d’un llarg periple de complicacions, l’any 1930, editant-se’n 2.000 exemplars.

Cinc anys més tard veuria la llum una segona edició en català, traduïda directament del text original alemany, a càrrec de Pau Cirera i Miquel, amb pròleg de Joan Comorera. I el 1938, una tercera encara, traduïda també del francès, aquest cop per Amadeu Bernadó. Així doncs, la de Moners, tot i ser la primera contemporània després de la dictadura, no és més que la quarta versió catalana d’aquest clàssic i la segona traducció de l’alemany.

I si la cosa no ha quedat prou clara, espera’t a llegir la mitja dotzena de pròlegs que conté l’edició, que encara es pot complicar més… Ah, per cert, i el llibre? Doncs bé, gràcies!

 

El recte camí d’accés al ple domini de la terra

“La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social”. Qui escriu la cita anterior no és un teòric del marxisme més o menys preocupat pel problema de les nacionalitats i el seu encaix en els països d’economia planificada. És, senzillament, un capellà berguedà, conegut com Mossèn Armengou, que deixava escrita aquesta reflexió i unes quantes més en el llibre Justificació de Catalunya.

Segons el professor de la Universitat de Barcelona, Joaquim Auladell, el títol:, “és un dels fenòmens fins ara soterrats de la història íntima de la postguerra, on figura la distribució de sotamà de l’edició (1956) i de les edicions successives d’un llibre  imprès en ciclostil, sota unes cobertes blavisses i amb una etiqueta enganxada on figuraven el títol i la data: Justificació de Catalunya”. Auladell fa referència així, a la qüestió de l’edició i distribució clandestina del llibre, elements fonamentals per a la consecució de l’àmplia difusió que obtingué entre el  catalanisme resistent, i que durant anys i panys, es mantindria inalterable i constant fins a la mort del dictador.

Poc abans de morir Franco, encara es va fer una darrera edició semiclandestina de diversos fragments del Justificació de Catalunya, titulats ara: Nacionalisme català (Idees i pensaments de mossèn Armengou). Aquesta versió reduïda, editada per primera vegada el 1974, i com ja succeí amb les seves precedents, acabà de convertir el text en el llibre que, de mà en mà, segurament més ha circulat d’amagat de les autoritats al llarg i ample del país. De fet, no fou fins l’any 1979, que Edicions de la Magrana va treure’l per primera vegada al carrer, legalment, tot i que paradoxalment, amb certa autocensura en algun dels seus continguts. D’aquesta reedició, revisada per l’autor abans del seu traspàs, se’n van esgotar tots els exemplars en tan sols un mes.

El text, cal recordar que tracta diverses qüestions : nació i estat, nacionalisme, la qüestió social, la revolució, l’internacionalisme, la política catalana, la invasió, etc…. sense defugir-ne cap, ni tan sols la de l’ús de la violència defensiva, idea que el capellà de Berga havia anat madurant al llarg dels anys, fins a esdevenir-ne un ferm defensor.

Val a dir que fou gent lligada al Front Nacional de Catalunya (FNC) qui impulsà l’edició i la distribució de múltiples edicions del títol i, no és casualitat doncs, que el disseny i dibuix de la seva portada, siguin obra de l’ex militant del partit Josep Lluís Pérez i Pérez. Pérez, amb el temps es convertiria en activista d’EPOCA, sent detingut per la policia espanyola i alliberat més tard mercès a l’aplicació de la llei d’amnistia, abans d’emprendre definitivament el camí d’un exili d’on encara mai ha retornat. Anys més tard, i malgrat no estar impulsada per aquest organisme antirepressiu, aparegué una edició en format opuscle de El Nacionalisme català signada pels CSPC i impresa a Jalisco (Mèxic!).

Com a pensador i assagista, Armengou va publicar també Escrits de temps incerts (1965), La Llibertat de consciència i encara més coses, El silenci de Catalunya (1970) i les Homilies de Mossèn Armengou (1988).

Armengou, fill d’una família humil, dedicà la seva vida al cristianisme, prenent posicions decisives davant de la injustícia, i treballant constantment per la dignitat i l’alliberament de l’home. Tot el seu treball i obra són destinats a les classes populars, a la gent senzilla i treballadora. En aquest sentit, es dedicà especialment durant el franquisme a l’adoctrinament de la joventut i es convertí en l’iniciador en el camí de la presa de consciència de nombroses fornades de joves activistes independentistes, molts d’ells provinents del camp de l’escoltisme, entre els que destacaria un tal Antoní Massaguer.

Poc després de la seva mort el 21 de gener de 1976, se li tributà un acte d’homenatge al Casino Berguedà, on hi assistiren una multitud de ciutadans, malgrat la Guàrdia Civil va impedir el pas d’autocars que s’hi dirigien i practicà algunes detencions i identificacions entre el públic que circulava per la població les hores prèvies, al que fustigaren durant tota la jornada.

30 anys de la fundació de El Llamp

Enguany es compleixen 30 anys de la fundació de l’Editorial El Llamp per part de l’editor Enric Borràs Cubells i el seu fill Enric Borràs Calvó. El segell, extingit el 1995, es caracteritzà per l’edició d’un alt nombre de llibres, especialment d’assaig però també d’altres gèneres, amb una clara vocació independentista i de Països Catalans: “un editorial que havia nascut per contribuir a assolir la independència”, segons el propi Borràs fill (ara, Borràs avi).

El Llamp, radicat a la cruïlla del Carrer Gran amb la Travessera, impulsà diverses col•leccions on destaca la “Rella”, que agrupava l’assaig amb vocació política i que fou utilitzat per autors com Pedrolo, Ferrer i Gironès o el propi Crexell (director de la col•lecció) per publicar algunes obres, però fou també un editorial que tocà altres tecles, algunes de tant innovadores com la novel•la eròtica, a través de la col•lecció “La Cuca al cau”. Els seus títols, publicats en un format rústic molt agraït, la convertiren en la col•lecció pionera en aquest gènere en llengua catalana, tot un revulsiu que, segons Borràs, els situà en totes les llistes negres i els tancà les portes de les institucions per la publicació de llibres com Històries venèries d’Enric H. Marc, Els conillets afamats de Francesc Valls Calçada o el “best seller” de la col•lecció, la trilogia Els quaderns d’en Marc, d’autoria anònima, a qui seguirien després Els quaderns de la dona d’en Marc, també anònim, i Diari de Campanya (El fill d’en Marc a Prada), aquest darrer de Manuel Joan i Arinyó, entre d’altres títols.

L’any 1984, Borràs impulsà la recuperació de la capçalera El Llamp  (el nom correspon a una revista catalana i republicana que es publicava a primers de segle a la Terra Alta) una revista de periodicitat quinzenal que es proposava ser “una plataforma d’opinió i debat catalanista on es reflectís el present i el futur de Catalunya i dels Països Catalans”. La revista, que s’edità durant tres anys (74 exemplars), comptava amb la participació de plomes prou destacades, com la del gandià Gonçal Castelló entre d’altres.

El 1989, en un article a la Vanguardia Rosa Piñol, parlant dels setè aniversari de l’editorial, en feia un petit balanç en aquest termes: ”cent cinquanta títols (amb un important pes específic de l’assaig), dos-cents noms d’autors i prologuistes, una dotzena de col•leccions ¡ una activitat continuada mantinguda amb voluntarisme i sense subvencions, és el balanç que l’editorial catalana El Llamp pot oferir. Per a assenyalar l’efemèride, l’editora ha fet l’esforç de posar simultàniament al carrer tretze nous títols, alhora que enllesteix el volum inaugural d’una nova col•lecció, “Acràcia”, dedicada a divulgar el pensament llibertari, que s’iniciarà l’abril”. Per acabar-ho de celebrar, aquell mateix any, els seus editors publicaren el catàleg general de l’editorial que havia de servir per posar una mica d’ordre i endreçar la tasca gegantina i ingent duta a terme els anys anteriors.

En clau documental i de memòria, cal recordar que l’evolució de l’editorial i de la revista, és paral•lela a l’eclosió independentista dels anys 80, amb l’aparició i desenvolupament del binomi format pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i l’organització Terra Lliure. És per això que les publicacions de El Llamp són un perfecte testimoni de l’activitat política i un reflex dels termes dels debats i l’activitat d’aquest espai polític durant la dècada. De fet, alguns del seus títols han esdevingut amb els anys llibres de referència, com És molt senzill, digueu-li Catalunya de Josep Guia, Cròniques Colonials de Manuel de Pedrolo, Terra Lliure de Jaume Fernández Calvet o Batista i Roca, acusat acusador, de Víctor Castells. Tot plegat constitueix, doncs, vint anys després, un llegat (qualitativament i quantitativament) senzillament, espectacular.

Ficció independentista

Editat per la Magrana el 1989 i reeditat posteriorment vàries vegades més, també pel Cercle de Lectors l’any 92, El complot dels anells constitueix l’aproximació novel·lada més mediàtica al fenomen de la lluita armada als Països Catalans, malgrat no ser-ne, però, la pionera. Força anys abans, el segarrenc Manuel de Pedrolo, ja havia narrat la història d’alguns joves que havien sentit l’impuls d’organitzar-se i combatre de forma violenta el règim franquista i les seves escorrialles en la novel·la Milions d’ampolles buides o la tetralogia La terra prohibida.

El títol fou inserit dins “La Negra”, una col·lecció que pretenia aglutinar i donar a conèixer la producció de narrativa catalana de les característiques que defineixen el gènere de misteri, policíac, negre o d’espionatge, impulsada per la Magrana, a recer de la ja existent llavors “Cua de Palla”, més centrada en els autors americans d’aquest gènere, i que volia servir per estimular la producció d’autors catalans i europeus. Fins al moment, els anys 80, moltes editorials catalanes encara es trobaven centrades en guarir la ferida i curar les urgències d’una llengua i una literatura perseguides i negades al llarg de molts anys, impulsant la preeminència d’altres gèneres literaris més sensible a l’afirmació nacional, que no pas el de la ficció negra que restava defenestrat.

Assumpció Maresma i Matas, editora de Vilaweb, va escriure’n la novel·la a partir de la pel·lícula produïda per Lauren Films el 1988, malgrat el procediment habitual sol ser a l’inversa. Per tant, difícilment el lector podrà comprovar com el guió del thriller ha malmès la novel·la en que s’inspira. Això sí, podrà fer-ho a l’inrevés, i esbrinar si la novel·la fa justícia al film. Una valoració, que si la fem en funció de paràmetres com el número d’exemplars despatxats en els taulells de les llibreries de l’època, cal valorar com un èxit espatarrant, atesa la gran acceptació i el ressò que obtinguè.

La pel·lícula, dirigida per Francesc Bellmunt i que va comptar amb un guió elaborat pel propi director i per l’escriptor valencià Ferran Torrent, també assolí notables quotes de popularitat i mai sabrem si cal atribuir o no a aquests èxits editorials i filmogràfics i la seva influència en la societat catalana, tesi fins a un cert punt plausible, la decisió que tve va prendre en el inici dels mundials d’atletisme celebrats a l’estadi de Lluís Companys mesos després de la seva publicació, en que davant la xiulada que rebia el monarca espanyol en la seva entrada a l’estadi que duu el nom del president màrtir, decidí tallar l’emissió a tot el món en una decisió fruit del nerviosisme. Qui saps doncs si el ressò i rebomboris assolits per la novel·la i la pel·lícula foren en part també, uns dels detonants que portarien a l’Estat espanyol a organitzar, tres anys més tard, un operatiu policial (Operació Garzón) destinat a desmantellar les restes del naufragi d’un independentisme català que maldava per sobreviure després de l’ensulsiada provocada per les divisions i baralles de la segona meitat dels 80.

Pel que fa a la trama, el llibre i el film, segons la ressenya oficial “ens situen en una Barcelona que viu de ple els preparatius per a la celebració dels Jocs Olímpics. Mike 0´Brian, reporter nord-americà de televisió, arriba a la ciutat olímpica com tants d’altres a l’estiu del 92. La seva missió és informar exclusivament de l’ambient esportiu. Però aviat, O´Brian estarà més interessat a desvetllar les intrigues polítiques que en l’esport. Una dona, Muriel, l’incita a buscar les pistes d’un complot, que comença amb un segrest fallit i una nit d’amor. La càmera del periodista ens introduirà al món apassionant que envolta els Jocs. Un món ple d’amenaces i perills en el qual O’Brian es juga la vida.”

…I tens per raó primera, no fer la pau baldera

Amb només 15 anys va marxar de casa, situada al barri de la Bordeta, per anar a fer de soldat. N’han passat més de 40 anys i encara no ha tornat a Lleida i, segurament, ja no ho farà mai. Baó, a la Catalunya Nord, és el poble que el va acollir en el seu exili i s’ha convertit, amb el pas dels anys, en la seva nova llar. De fet, hi ha viscut més temps que no pas a la seva ciutat natal, que tan sols visita molt de tant en tant.

Ara ja no fa de soldat, exerceix de periodista, tasca que ha compaginat sovint amb la d’escriptor, sobretot de narracions curtes i poesia, atesa la seva afició a la literatura i malgrat a les prestatgeries de casa seva, a dia d’avui, no hi conservi més de deu llibres: els Quaderns d’en Marc, la trilogia anònima de novel·la eròtica atribuïda al segarrenc Manuel de Pedrolo, editada pel Llamp en format rústic en una edició molt acurada i que forma part de la memòria col·lectiva de les dones d’aquest país, moltes de les quals gràcies a la seva aparició hi redescobriren sexualitats reprimides i una obra que, avui encara, no deixa indiferent a cap d’elles; una còpia d’algun dels seus llibres editats, no pas tots; i finalment, alguns dels títols clàssics sobre els episodis d’aquells anys de compromís, clandestinitat i de servei a Catalunya. La resta del fons bibliogràfic va ser traslladat i cedit a una entitat compromesa amb el país i la seva cultura, que lògicament, ara disposa d’una bona biblioteca en llengua catalana.

Els relats i les poesies de l’Aleix Renyé, el noi de la Bordeta, són per una banda una aproximació a la situació cultural i política de viu la Catalunya sota domini francès pel que fa a la seva llengua, política i identitat, tot vist des de la perspectiva àcida i crítica del nouvingut que aviat descobreix les contradiccions i vergonyes, fruit del provincialisme però també de l’alienació que provoca l’ocupació, i que solen acabar duent a l’autoodi. Al mateix temps, la seva poesia  esdevé un testimoni íntim i vivencial de la recerca d’una nova vida i el retrobament amb un mateix (la tan anhelada troballa de la pau interior d’aquell qui ja mai més podrà tornar enrere o desfer una vida viscuda convulsament). Un passat marcat per una clandestinitat estricta i una joventut autoreprimida que han hipotecat el present i el futur sense remei, i que condicionen de forma inevitable la seva obra, fins al punt d’esdevenir, crec, el pal de paller sobre el que aquesta bascula.

En el camp de la narrativa l’Aleix és autor de diverses obres de relats i cròniques breus, com Xipotades. Llibres de l’Índex, 1995; Tot allò de viu que mai no ha viscut. El Trabucaire, 1996 i L’enivrement des senteurs, le charme bucolique, l’éventail de couleurs… i altres històries prescindibles. El Trabucaire, 1998. I en el de la poesia, ho és de Deport al cau. Senhal, 1993; Nou codi de la ruta. El Trabucaire, 1994; i Boirines de Mesell. El Trabucaire, 1997.

Un paquet, doncs, que cal classificar dins del camp de la literatura d’exili, malgrat les comptades referències als episodis que hi condueixen i, en canvi sí, al daltabaix i estralls interiors que el canvi de vida i identitat ha provocat en la persona, accentuats per una cura de la ferida potser massa tardana, però, tanmateix, inevitable.

Noticies d’Irlanda

Amb el nom original de Messaggio da Belfast, l’escriptor italià Giorgo Nilved editava l’any 1988, a Itàlia i en narrativa, una aproximació al conflicte social i polític irlandès adreçada especialment al públic juvenil italià.

Un relat sobre la tragèdia d’un jove catòlic que, com qualsevol altre, en el Belfast dels anys 70, i malgrat intenta evitar de totes les maneres no prendre part en el conflicte que assola el seu país, predeterminat sense saber-ho per un enfrontament que ha marcat els habitants de l’illa, generació rera generació, es veu abocat a patir-ne les conseqüències més cruents en primera persona. Séamus, doncs, a pesar de la seva resistència inicial i tal i com el seu avi ja havia vaticinat en la seva adolescència, acaba enrolant-se a les files de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) per combatre les injustícies, vexacions i humiliacions a que són sotmesos els republicans a Irlanda del Nord i pateix les conseqüències d’aquesta decisió en forma de tortures i presó. Recluit en presons britàniques, Seamus participa en una vaga de fam  que acabarà amb la seva vida i en el transcurs de la qual, dicta les línies que configuren el text.

Un any més tard de la primera edició del llibre, Jordi Moners i Sinyol, militant del PSAN (després de l’MDT i Catalunya Lliure) i persona vinculada al món editorial com a fundador d’Edicions la Magrana, feia la pertinent traducció del títol Missatge de Belfast que serviria per apropar al públic juvenil català al secular conflicte irlandès a través d’aquest diari novel·lat, que publicaria la pròpia Magrana en la seva col·lecció l’Esparver, dedicada a la literatura juvenil.

Moners, amb estudis de Filologia Romànica a les Universitats de Freiburg in Breisgau, Marburg i Heidelberg  i coneixedor de diverses llengües, disposa d’una llarga trajectòria com a traductor en la llengua catalana de tota mena d’autors clàssics de la literatura com Bertold Brecht, Gramsci, Nicolo Maquiavelli o el binomi format per Karl Marx i Frederic Engels, als quals traduí, entre d’altres obres, la primera edició en llengua catalana del clàssic Manifest del Partit Comunista l’any 1977, publicat per la mateixa Magrana.

D’entre les seves traduccions en el camp de la literatura juvenil, destaquen sobretot una sèrie d’obres amb fort compromís no tan sols educatiu sinó també social i polític com Els narradors de la nit de Rafk Schami ambientada en un Damasc sotmès a un règim dictatorial o Cipi i la bandera, de l’italià Mario Lodi.

Com autor, Moners és l’autor de l’assaig Síntesi d’història dels Països Catalans editat l’any 1976 per la mateixa Magrana, que inclou un breu resum d’història i una cronologia esquemàtica dels principals fets, molt apta com a lectura iniciàtica per als que cerquen descobrir la seva realitat nacional, volgudament amagada.

Entusiasme pels Països Catalans

En una persona amb tantes facetes diferents (editor, llibreter, militant, divulgador, escriptor, recopilador,…) com és el cas d’en Joan Ballester i Canals, es fa difícil sintetitzar en unes poques paraules quines foren les principals inquietuds que alimentà al llarg de la seva intensa vida, però sense cap mena de dubte, si n’hi ha alguna que puguem considerar l’autèntic  motor i el leitmotiv de la seva existència, allò que el feia actuar en tots aquests àmbits cívics, associatius, polítics i professionals, fou la passió pels Països Catalans. A aquesta noble causa hi dedicà la totalitat de la seva trajectòria, fins al punt de convertir-se en un dels principals activistes culturals i polítics de la resistència antifranquista.

Dins les parets de la llibreria d’aquest militant del FNC (ex Palestra i Nosaltres Sols) s’hi covaren multitud d’iniciatives encaminades a contribuir a la construcció i a la unitat nacional dels Països Catalans, des de l’edició i difusió de milers de còpies d’aquell mític mapa comarcal del conjunt de la nació que li costà una pena de nou mesos de presó, passant per la tasca de recuperació dels focs de Sant Joan o l’impuls de l’edició del diccionari Alcover-Moll, en el que participà decididament tant en la seva realització, com en la seva divulgació, amb iniciatives com la d’aquell autobús promocional que realitzà un tour al llarg i ample dels Països Catalans promocionant l’obra.

En l’àmbit literari, per una banda Ballester publicà el títol Per una consciència de país que fou guardonat amb el premi President de la Generalitat de Catalunya dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, a Montevideo (Uruguai) l’any 1963 i, per l’altra, Esperit i Doctrina internacionals, publicat per Països Catalans Edicions.

Tanmateix, impulsà les Edicions d’Aportació Catalana, un editorial que ratllava la il·legalitat i que, malgrat això, acabà editant mig centenar d’obres sobre política, cultura i actualitat diversa, donant  veu a autors tan destacats com Manuel Cruells o Joan Fuster. De fet, molts dels seus títols foren directament prohibits i requisats per les autoritats franquistes i, tot i això, seguien sent distribuïts de sotamà en cercles nacionalistes, entre els que aviat es popularitzaria l’eslògan “entre tots ho farem tot” que encapçalaven les publicacions d’aquest editorial quasi clandestí.

Situada al Carrer Consell de Cent, la Llibreria Públia que Joan Ballester regentava, era quelcom més que una simple llibreria a l’ús. Públia (més tard rebatejada com Llibreria Ballester) era un centre d’irradiació d’independentisme, un recer per a activistes perseguits, un punt de trobades clandestines, un focus de resistencialisme, un lloc on deixar i recollir paquets compromesos, l’oficina d’un destacat dirigent independentista, un punt de contacte amb el FNC, el dipòsit d’una caixa de resistència i un llarg etcètera de coses més, poc o molt relacionades amb la literatura i la llengua catalanes que, lògicament, també hi tenien el seu espai.

Precisament per representar moltes d’aquestes coses i per la defensa de la llengua catalana endegada, Públia fou objecte de tota mena d’atacs de grups d’extrema dreta i para-policials, que l’havien convertit en blanc predilecte dels seus atacs incendiaris.

Una cita recollida en el dietari Diaris 1986 de l’escriptor Manuel de Pedrolo, un dels tòtems i referents intel·lectuals de l’independentisme d’arrel marxista, serveix per il·lustrar l’ambient que es respirava a la llibreria que Ballester regentava, ja cap a finals dels 80, amb la dictadura superada: “Plou, no gaire, i abans d’arribar al carrer d’Aribau puc tancar el paraigua. Paso per la llibreria Ballester i afegeixo la meva firma a la dels altres que protesten per l’expulsió que amenaça en Berenguer, comminat a abandonar l’Estat francès. Em diuen que de firmes també se’n recullen a la Catalunya Nord i que a Perpinyà ja n’han reunit més de set-centes segons les darreres notícies. De moment, no sembla que n’hi hagi tantes, aquí.”

I encara una altra, aquest cop als Diaris 1987, on en la data del 26 de Maig, el prolífic novel·lista escriu: “Firmo una comunicació adreçada a en Jordi Pujol. Se li demana que s’interessi, en la seva condició de President de la Generalitat, pel cas d’En Ballester, refugiat a l’Estat francès per motius polítics i ara expulsat per les autoritats d’aquell país. Se li recorda, al President, que en Ballester és un dels nostres combatents i que un cop a la Catalunya Nord ha fet molt bona feina des d’Arrels, l’única emissora catalana que funciona al Rosselló.”

Val a dir que en Berenguer Ballester “Bringuet”, no era tan sols un més dels militants independentistes catalans llavors refugiats a l’Estat francès per causa de la persecució política a que les autoritats i l’aparell judicial espanyol els sotmetien, sinó que, a més a més, era fill del mateix llibreter. Ballester pare doncs, en el que ja havia esdevingut una tradició dins del separatisme resistent durant el segle XX, havia transmès i inculcat als seus fills els valors de l’estima a la seva terra, l’activisme i la solidaritat, tal i com a ell li havien estat transmesos al seu torn, convertint els Ballester en una més d’aquelles nissagues d’independentistes irredempts covades dins la fosca del franquisme.

L’any 2007, Òmnium Cultural edità el llibre de Robert Surroca titulat Joan Ballester i Canals (1913-1930) que esdevé una molt bona aproximació a la vida i la tasca gegantina d’aquest activista.

Clàssic entre clàssics

Si existeix un llibre que es pugui considerar com a cabdal i de referència per a un espai polític, aquest és Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat) per a l’esquerra independentista catalana. O almenys així hauria de ser, si no som practicants de la negligent teoria del moment zero de la història, que més o menys ve a defensar que a cada escissió o naixement de noves sigles independentistes, es produeix tal catarsi, que aquella part de la història que queda enrere, així com els seus protagonistes, malgrat haver-nos marcat el camí que seguirem i cedit el relleu en el mateix combat, passen automàticament a ser menyspreats, proscrits i tractats de quincalla política anacrònica, pel sol fet de seguir existint i ser precursors.

No cal dir que aquesta concepció tan nostrada condueix irremeiablement a repetir els errors del passat que precisament s’intenten evitar tallant pel sec, atès que l’experiència acumulada (positiva i/o negativa) és rebutjada i la testosterona associada a la joventut, sol esdevenir exaltació, sense ser especial virtut. Afortunadament però, l’escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC) que donà origen al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1969 i que permeté alhora el naixement del que avui coneixem com a independentisme modern o esquerra independentista, va ser exactament el contrari del que més tard esdevindria una pràctica habitual, fou civilitzada, ordenada i respectuosa. I, afortunadament, l’aparició d’aquest llibre l’any 1978, en donava fe i servia alhora per aixecar acta literària, via assaig, d’aquest moment històric i les seves motivacions anteriors, malgrat escriure’s quasi deu anys més tard.

Publicat per Avançada dins la seva col·lecció Butxaca, el llibre de Josep Ferrer i Ferrer és un recull variat de textos escrits durant la dictadura franquista sobre la conjunció d’independentisme i marxisme, amb un breu repàs del que havia estat l’independentisme insurreccional d’esquerres que representà el FNC i un esbós teòric de la necessitat de construir un nou partit socialista, definint el seu camp d’actuació per tal d’avançar en l’alliberament nacional i de classe per als Països Catalans. Això, amanit amb una primerenca i catalanocèntrica síntesi d’alguns plantejaments sobre el fet nacional, estat i nació, socialisme revolucionari, classes populars, alienació nacional i del classe, estratègia d’alliberament, etc.

A Josep Ferrer, se li atribueix la tasca ingent d’haver desenvolupat la ideologia del partit naixent, el PSAN, fonamentada en el marxisme i el leninisme, i fortament influenciada per les lluites descolonitzadores de diferents moviments d’esquerres en països en vies de desenvolupament, com el Front Nacional d’Alliberament d’Algèria o la mateixa revolució cubana. I aquest llibre, que la recopila parcialment, recull les aportacions teòriques que elaborà un dels seus dirigents en la seva etapa prèvia de militant del FNC i, posteriorment, del PSAN, del qual en va ser un dels cofundadors. L’autor, després del seu pas pel FNC i el PSAN, va participar en la fundació de Nacionalistes d’Esquerra i també de la Crida a la Solidaritat.

La producció literària de Ferrer, centrada bàsicament en l’elaboració de documentació partidària, inclou també el pròleg al llibre Les nacions de l’Europa capitalista d’Eduard Vinyamata i Imma Tubella, que edità La Magrana, l’octubre de l’any 1977.

L’empremta dels polimis a Lleida

El Consell de guerra celebrat a Lleida el 1984 per l’assalt a la caserna de l’exèrcit a Berga. El col·legi d’advocats, la ciutat de Lleida i ETA (PM) de l’advocat lleidatà Josep Maria Minguella i Piñol no és un llibre d’aventures ni escamots clandestins, sinó una crònica judicial escrita amb vocació pedagògica i deontològica, l’any 1993.

Malgrat els cognoms de l’autor ens puguin evocar el record d’un representat de futbolistes i opinador televisiu d’allò més pesat i repetitiu, res veure amb la realitat. El Sr. Minguella, ja traspassat, fou degà del Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lleida i president del mateix des del desembre 1986 fins al febrer del 1998.

De fet, aquest és un llibre que fins no fa massa dies, el propi col·legi d’advocats entregava com a obsequi als nous juristes que s’incorporaven a l’organisme en la demarcació de Lleida, s’entén que no per l’afinitat ideològica amb els seus protagonistes encausats, atès que es tracta d’un gremi més aviat de caire conservador, sinó com a declaració de principis del que ha de ser l’ètica professional en l’exercici de la pròpia activitat, sota unes condicions adverses i amb una notable pressió social conseqüència del moment polític. D’aquí doncs prové l’explicació de la seva sovintejada presència del títol al mercat de llibres vells dels diumenges a la Rambla de Ferran de la capital ponentina: el llibre és regalava i alguns propietaris van traspassant i els fills se’n venen els llegats o, directament, ho fan ells en vida.

Els processats, acusats de l’assalt a la caserna del batalló “Cataluña IV” del Regiment de Caçadors de Muntanya “Barcelona 63” a la vila de Berga, foren una colla de militants d’ETA (PM), ja excarcerats en el moment de la celebració del judici, juntament amb el català Jordi Puig, militant llavors del PSAN, que fou condemnat a vuit anys de presó en una sentència que seria revocada pel Tribunal Suprem al reconèixer, la instància superior, que els seu dret a la presumpció d’innocència no havia estat respectat en el decurs del judici.

Cal tenir en compte que els polimilis, havien anunciat el setembre del 1982 la seva dissolució  i gran part dels seus membres, no tots (com el propi Arnaldo Otegi que s’integrà a ETA militar), s’havien acollit a la reinserció i integrat a les files d’Euskadiko Ezquerra (EE), malgrat que una petita escissió havia decidit mantenir l’activitat armada i condicionar el procés judicial als seus antics ex companys, executant el dia abans de la primera vista del Consell de Guerra al capità de l’exèrcit espanyol Alberto Martín Barrios, segrestat i sota la seva custòdia, unes setmanes abans.

Com és obvi, el judici es veié condicionat des de bon inici per un ambient carregat que n’obligà a una repetició posterior, gens relaxada tampoc segons relatava el diari Segre del 10 de maig de 2004, “la vista se celebró rodeada de incidentes dentro y fuera de la sala, con incidentes con dos fotógrafos de este periódico, la detención de dos independentistas catalanes y la expulsión de la sala del consejo de los procesados vascos y sus familiares.”

Que la fórmula escollida per celebrar aquest judici fos la del Consell de guerra, un procediment judicial sumaríssim amb un tribunal presidit per militars i reservat per a casos de situació de guerra, estat de setge, excepció o alarma, és la mostra més fefaent de la tensió social que a la dècada del vuitanta es vivia a l’estat espanyol i de les minses garanties processals dels acusats en un judici que es convertí, segons els propis advocats i els seus organismes gremials, en un despropòsit majúscul.

Ni a Salamanca ni a Berlín!

Com a resposta a la pregunta: On és Nin? amb que havien estat alquitranades les parets de la capital barcelonina durant l’estiu del 1937, apareixia poc després, al costat de la llegenda inicial l’afegit: a Salamanca o a Berlín! escrit pels mateixos estalinistes que, fent bandera d’un comunisme mal entès, havien condemnat al pensador marxista català a la mort, executant-lo en un descampat madrileny.

Andreu Nin i Pérez, marxista heterodox i cofundador juntament amb Joaquim Maurin (aquest darrer nascut a Bonansa, a la Franja de Ponent) del POUM, fou alhora un notable traductor de les obres cabdals de la literatura russa del segle XIX en llengua catalana, també dels diaris del seu amic Lev Trosky i autor de diverses obres pròpies sobre moviment obrer, on destaquen especialment, des d’una òptica catalana, Les dictadures dels nostres dies i Els moviments d’emancipació nacional, totes dues editades en llengua catalana per primera vegada durant el període de la república i reeditades de nou per dues editorials nacionalistes durant les dècades dels 70 i els 80 en les seves segones edicions.

Les dictadures dels nostres dies, fou editat per primera vegada l’any 1930 a Barcelona per la Llibreria Catalònia i reeditat dins la col·lecció Espurna d’Edicions Lluita, l’editorial històricament lligada al PSAN, l’any 1984. El pensador marxista redactà el document des de Moscou com a resposta al líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó que just l’any abans havia publicat un text titulat Les dictadures. En la seva resposta, Nin contraposa la dictadura del proletariat a la dictadura burgesa imperant i que Cambó defensava, i analitza la relació directa entre el capitalisme i el feixisme.

Els moviments d’emancipació nacional, publicat l’any 1935 per Edicions Proa (on el mateix Nin dirigia la col·lecció El Camí en la que s’integra el text) en un moment de puixança del moviment obrer català, fou reeditat el 1970 per Edicions Catalanes de París en un altre moment d’auge i eclosió social de l’obrerisme, dins la seva col·lecció Frontera oberta, amb un pròleg de tretze pàgines d’Oriol Puigvert (el pseudònim de l’historiador Josep Benet). La seva primera edició, durant els primers anys de l’ocupació franquista dels Països Catalans, fou un dels llibres més buscats pels feixistes, que en localitzaren i destruïren la majoria dels exemplars existents.

Edicions Catalanes de París fou una editorial militant establert a París amb l’objectiu de crear a l’exterior un projecte que pogués treure a la llum els manuscrits que la censura franquista no deixava publicar dins del país. El mateix Benet, junt amb d’altres col·laboradors, endegà aquest projecte amb l’aval de la burgesia catalana, pensat com un instrument que també havia de servir per connectar el món dels exiliats catalans amb la resistència a l’interior.

El text en sí, és revela com un estudi divulgatiu de les distintes posicions dels clàssics del marxisme i del moviment obrer, sobre la qüestió de les nacionalitats. Entorn l’aparició del fenomen, Nin hi fa públic el seu parer i deixa escrita, entre d’altres reflexions, que: “El socialisme victoriós ha de realitzar la democràcia completa i, per tant fer efectiva la plena igualtat de drets entre les nacions, alhora que traduir en actes el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides, és a dir, reconèixer el dret a la separació política.”

Manuel Viusà polifacètic

Les facetes menys conegudes del desaparegut pintor i gravador Manuel Viusà i Camps, són les d’escriptor ocasional i editor habitual. Hi ajuda poc el fet que la seva carrera artística en general, degut al compromís independentista i militant, l’hagués dut a terme en gran part des del seu exili a Catalunya Nord primer, i París, Caracas i Andorra després. Una obra literària doncs, escrita sota el període de la dictadura franquista i fora del país. I això, lògicament, n’afectà negativament la seva difusió.

Les vicissituds personals i polítiques per les que Manuel Viusà passà al llarg de la seva vida no l’hi impediren però d’exercir d’editor de nombroses revistes polítiques lligades al seu Front Nacional de Catalunya (FNC), el Consell Nacional Català (CNC), ni tampoc col·laborar amb editorials que actuaven des de l’exili, com les Edicions Catalanes de París o la revista Foc Nou. Des del seu exili, Viusà també va elaborar, sufragar i imprimir dues biografies polítiques de presidents de la Generalitat de Catalunya. La primera, la del President Lluís Companys i, la segona, la del President Francesc Macià.

Manuel Viusà fou al mateix temps un gran difusor de la cultura i la música catalana des del seu París d’acolida, on convertí casa seva en el “petit consolat català” que servia, més enllà de refugi de perseguits i espai de reunions clandestines, de base logística a diversos cantautors com Raimon, Ovidi Montllor o Lluís Llach, que se’n servien per tal d’organitzar recitals a la capital francesa. El pintor fou també el responsable de l’edició a París d’un disc que conté el discurs de la proclamació de la república per part d’en Francesc Macià, que fou introduït clandestinament al país i del qual, durant molts anys, en corregueren milers d’exemplars entre els cercles més compromesos del nacionalisme del país.

Cal recordar però, que Viusà també té una petita obra literària pròpia on destaquen dos títols.

El primer, l’opuscle Correspondència Secreta: Franco, Hitler, Mussolini, escrit sota el pseudònim de Pere Vergós, que consta de 64 pàgines, amb una data de publicació desconeguda, tot i que pròxima a l’any 1970. El llibre, publicat per Edicions Ariadna a Guadalajara (Mèxic) dins la Col·lecció Conèixer, és un recull de 15 documents trobats pels aliats l’any 1945, d’allò que restava dels arxius alemanys, i que els nord-americans i els seus socis utilitzaren per acusar el règim franquista d’haver accedit al poder gràcies a la col·laboració del nazisme alemany i del feixisme italià. Unes acusacions que se sustententaven amb mostres de diversa correspondència personal entre Franco, Hitler, Serrano Suñer, Mussolini, Von Ribbentrop, el Comte Ciano, els ambaixadors i ministres d’afers exteriors respectius,…

Els documents lliurats a la premsa pel Departament d’Estat a Washington, apareixen traduïts al català gràcies a Viusà cap a l’any 70, 25 anys després de la seva filtració i quan els països aliats, els mateixos que primer havien combatut el franquisme i acusat de sostenir-se mercès al nazisme i el feixisme, ara ja havien passat a recolzar-lo directament, fins al punt d’ajudar-lo fins i tot a regenerar-se i establir els fonaments que l’havien de conduir a perpetuar-se en el poder a través de la successió del seu cap d’estat. Tot un exercici de memòria històrica el de Viusà, per tal de mostrar la hipocresia d’aquells a qui el propi refugiat i molts altres companys del FNC havien ajudat col·laborant en la resistència francesa, en el seu combat contra el règim nazi.

El segon, Biografia popular de Lluís Companys, aquest ja editat a Barcelona per La Magrana l’any 1977, és una biografia breu escrita a partir de la que ja havia editat anteriorment en format quadern i que té per objectiu de posar a l’abast de tothom la vida i també la mort del President de la Generalitat de Catalunya. Cal recordar que Viusà fou amic personal de la família de Companys, essent l’impulsor juntament amb Josep Saumell, d’una col·lecta entre els refugiats catalans per tal de poder passar cada mes una petita pensió a la vídua del president, Carme Ballester, a qui el President Tarradellas, ja més preocupat per altres qüestions, havia abandonat a la seva sort i que malvivia exiliada.

Una ressenya a la revista Serra d’Or l’any 1978, sintetitzava el relat així: “escrit des de la militància i pensat com a eina de combat, és  un rar exemple d’equilibri entre el plantejament lineal del tema, i el mínim de rigor i seriositat que separa la història de les vides de sants”.

Un bocí de país darrere l’Albera

Catalunya continental, Rosselló, Catalunya francesa, Catalunya nord-pirinenca, Pirineus orientals, Terres catalanes annexades a França, Catalunya transpirinenca, Comptats catalans? Quina és la denominació que més s’ajusta a la realitat i que alhora serveix per vertebrar aquest territori com a part integrant d’un cos comú com són els Països Catalans? Amb la finalitat d’intentar donar resposta a aquesta qüestió i treballar per disposar d’una terminologia en clau de construcció nacional, apareix l’any 1974, el Petit llibre de Catalunya-Nord. Lluita per un “Rosselló” català.

Llorenç Planes i Montserrat Biosca repassen, al inici del relat, quines denominacions són útils per aconseguir aquesta fita i quines són les que amb l’objectiu de despersonalitzar el territori i els seus habitants, s’han impulsat des del poder central francès i la seva maquinària uniformitzadora, que abasta des del marc legislatiu i les institucions al seu servei, fins a la tasca silent i devastadora dels mestres d’escola francesos, els qui malgrat la seva aparença innocent, han estat una peça clau en tot l’engranatge de destrucció massiva de realitats nacionals dins l’hexàgon.

Tanmateix, els autors consideren que aquesta empresa requereix una certa contextualització prèvia de la situació cultural, social i política que viu aquest territori dels Països Catalans i un recorregut pel procés de substitució lingüística i alienació cultural, així com una exposició de la situació de colonització interna respecte la metròpoli, a que es veuen sotmeses les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, la Cerdanya i el Conflent.

Es tractava doncs, de finalitzar la teorització conceptual que el mateix Joan Fuster havia normalitzat per al conjunt del territoris dels Països Catalans (Principat, Illes Balears, País Valencià i Franja de Ponent) mercès a l’opuscle Qüestió de noms, on malgrat tot, la qüestió nord-catalana era l’única que restava sense resoldre’s taxativament. I, malgrat les dificultats, així fou. Durant la dècada dels 70, l’aparició del llibre fou un autèntic revulsiu per al catalanisme nord-català i el ressorgiment cultural a les comarques catalanes sota domini francès, i suposà que tan sols una dècada després, el debat terminològic es donés per superat i les denominacions alienadores pràcticament fossin liquidades i caiguessin en desús.

Editat per primera vegada per “Edicions “La Falç” el 1974, s’exhaurí ràpidament i, quatre anys després, veuria la llum la seva segona edició, ampliada i encara consultable a la xarxa, aquest cop de la mà “d’Edicions de L’eriçó”, també radicada a la fidelíssima vila de Perpinyà. A dia d’avui però, l’edició escrita resulta quasi impossible d’aconseguir, a no ser s’acudeixi al mercat de les puces de Perpinyà a la recerca de llibres vells i es disposi d’un cop de sort. Una llàstima, atès que malgrat ser un llibre escrit fa 37 anys, és de plena actualitat. Bàsicament, perquè el procés de substitució i d’aniquilament nacional català dirigit pels estats francès i espanyol, no s’han aturat mai.

Tots els adults són un tigre de paper!

Aparegut a finals del 1969, a recer dels ecos del moviment estudiantil del maig francès i la revolució sexual de la dècada dels 60, El petit llibre roig dels joves estudiants, escrit pels professors Soren Hansen i Bo Dan Andersen i el psicòleg Jesper Jensen, tots de nacionalitat danesa, esdevingué un autèntic revulsiu sexual i polític per a joves revolucionaris del moment.

D’estètica maoista (i reminiscència també, per allò del petit llibre roig de Mao Tse Tung), la guia fou titllada tant aviat com un “manual de guerrilla estudiantil” com, al mateix temps, de llibre reformista i poc revolucionari, segons qui fossin els seus detractors. Potser per les nombroses controvèrsies que generà i que no deixaven indiferent a ningú, foren milers les còpies que es distribuïren del títol arreu d’Europa, malgrat les prohibicions i censures que patí a Anglaterra, Itàlia, França i, més tard, a l’Estat espanyol. En aquest darrer país, en el moment de la seva primera aparició a Dinamarca, hi era decretat un estat d’excepció de tres mesos de durada i les autoritats franquistes hi perpetraven tota mena d’episodis repressius. Alguns d’ells, contra el moviment estudiantil.

L’edició de la versió catalana, de caràcter clandestí i alhora una traducció i adaptació de la francesa (Le petit livre des écoliers et lycéens) anà a càrrec de les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC), organització juvenil vinculada al PSAN-P i nascuda l’any 1972. Aquesta, l’edità al reconèixer en el títol elements revulsius importants, malgrat fer algunes crítiques al text original, recollides en el pròleg, al que el considerava d’orientació “individualista-espontaneísta” (una afirmació que tot i que sona fatal, sembla que no és tan greu i es pot curar…).

Aquesta versió però, no fou tan polèmica com l’escrita en llengua castellana (Libro rojo del cole), criminalitzada des de bon principi per la dreta cavernícola i mediàtica de sempre, la Fiscalia, l’Audiencia Nacional (sota l’acusació d’escàndol públic, incitació a l’avortament i la corrupció de menors), i que de bracet amb el Ministerio de Cultura, consideraven els seus continguts com “principios y ideas demolidoras y negativas”. La polèmica, de mida considerable, arribà fins a l’extrem de provocar fins i tot el segrest per part de la Policia Nacional del diari basc Egin en la seva rotativa, quan es disposava a editar les seves primeres pàgines de l’assaig en format col·leccionable, el 26 d’abril de 1980.

El llibre, escrit en un llenguatge col·loquial i amè per captar l’atenció dels joves, abasta tota mena de problemàtiques que solen aparèixer en la vida de qualsevol estudiant hagut i per haver. S’hi parla de sexualitat, de pornografia, de l’avortament, d’anticonceptius i fins i tot de pol·lucions nocturnes, sense deixar de fer-ho de clàssics com les drogues, els càstigs, els professors i la participació dels estudiants. També s’hi aconsella com millorar l’ensenyament, com protestar, com treballar en equip, com valorar els conflictes, com organitzar vagues i accions col·lectives i com lluitar contra la selecció escolar (entesa com un instrument de discriminació i d’etiquetatge d’alumnes entre útils i inútils).

En definitiva, que tal i com es recomana en l’encapçalament, si en voleu saber més, pregunteu als adults, però no us cregueu tot el que us diguin: un tigre fa molta por! Però si és de paper no es cruspirà a ningú. Sobrevaloreu massa el poder dels adults i no us adoneu de tot el que podeu arribar a fer i a obtenir vosaltres pel vostre compte. Els adults, avui, tenen tot el poder sobre vosaltres! Són veritables tigres! Però si us ho proposeu resoltament, a la llarga no tindran cap poder sobre vosaltres. No són més que uns tigres de paper!…

Unes memòries inacabades?

Jaume Martínez i Vendrell moria el 24 de novembre de 1989, pocs després de la seva sortida del centre penitenciari de Lleida-II, on havia complert condemna per haver format part d’una organització armada clandestina que actuà durant el franquisme i els primers anys de la transició, a qui la policia batejaria com Exèrcit Popular Català (EPOCA). Martínez, però, acumulava un llarg bagatge previ, amb uns quants anys de militància clandestina en el Front Nacional de Catalunya (FNC) del què en fou fundador, i, prèviament, a Nosaltres Sols (NS).

Aquest recorregut militant i vital, quedà recollit parcialment en el llibre de caire autobiogràfic que el propi Martínez redactà en format manuscrit i amb pàgines soltes, i que fou entregat per ell mateix al corrector, traductor i escriptor Àlvar Valls, qui en feu la revisió (i unes quantes coses més), abans de que fos publicat per l’Editorial Pòrtic l’any 1991. A Valls, aquesta tasca li va ser encomanada no tan sols pel la seva professionalitat sinó per gaudir de la màxima confiança per part de l’autor, de qui havia estat ex company d’armes. Valls, llavors refugiat polític a Andorra, es guanyava la vida amb les seves traduccions i escrivint llibres, i era un bon coneixedor de moltes de les “batalletes” que es recollien al manuscrit.

Sense desmerèixer el llibre Jaume Martínez Vendrell. Una Vida per Catalunya (1939-1946), de gran valor i testimoni en primera persona  de les vicissituds i penúries de tota una generació d’homes compromesos amb el país i curtits en el combat contra el franquisme, en la resistència francesa o en les xarxes d’evasió, un cop llegit, resulta impossible no fer-se la pregunta del milió: perquè els fets que s’hi expliquen no tenen continuïtat més enllà de l’any 1946 i els episodis més recents de la biografia de Jaume Martínez, que són alhora uns dels esdeveniments que marcaren la transició i el tardofranquisme de forma més impactant, no hi són recollits?

Aquesta és la pregunta que s’han fet molts i que resta encara sense una resposta clara i convincent, augmentant així el misteri i atiant tota mena de versions diferents, alimentades durant dècades per alguns dels amics, coneguts i saludats d’en Jaume Martínez i, que, a grans trets, es poden agrupar en tres supòsits o versions diferents:

Versió 1: la segona part de les memòries mai es va arribar a escriure i, senzillament, no existeix. O en Jaume Martínez no va tenir temps d’escriure-la, o bé no li va donar la gana fer-ho.

Versió 2: la segona part de les memòries existeix, però se’n desconeix el parador. Ningú sap però ni un borrall de com i quan fou escrita. I menys encara, on para.

Versió 3: la segona part de les memòries existeix i resta segrestada per un ex president de la Generalitat (en una caixa forta d’un conegut arxiu?), que n’hauria impedit la seva publicació per por a que la classe política catalana coetània d’en Jaume Martínez, la que va pilotar la transició als Països Catalans, sortís mal parada de les suposades revelacions que s’hi farien, esquitxant altes instàncies i personalitats del país com a còmplices (o potser alguna cosa més) del grup armat clandestí que Martínez dirigí i impulsà en els seus darrers anys de vida.

Cadascú que compri la teoria que li faci més gràcia, però el cert és que mai ningú ha pogut certificar encara l’existència del text i el misteri continua sense ser aclarit. I, probablement, així serà pels segles dels segles.

La Magrana, un llegat de valor incalculable

Edicions de la Magrana fou una editorial creada a Barcelona el 1975 per Francesc Vidal, Jaume Fuster, Jordi Moners i Carles-Jordi Guardiola, que inicialment es dedicava a l’edició de llibres de caire polític i, anys més tard i diversificant les seves obres, s’obriria a tot tipus de gèneres, per acabar formant part avui en dia del grup RBA Libros.

Durant els primers anys de la seva existència, coincidint en el temps en què orbitava al voltant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), la Magrana feu una tasca ingent i titànica de divulgació del gènere de l’assaig polític, especialment d’aquell compromès amb els Països Catalans i amb la construcció d’un nou ordre social i polític de caire socialista. Una feinada i uns resultats que mai més ha estat a l’abast de cap altre editorial, tant pel que fa al nombre de títols com per la vàlua dels seus autors: Joan Fuster, Fèlix Cucurull, Gonçal Castelló, Jaume Cabré o Màxim Gorki, foren els primers en servir-se d’aquest editorial per publicar alguns dels seus títols.

L’auge del gènere de l’assaig polític en llengua catalana al que contribuí notablement, anava a remolc de l’efervescència del moment polític que travessava el país, amb la mort del dictador i l’obertura del nou període històric: la democràcia postfranquista. Prova d’això són les desenes de títols publicats durant les dècades dels 70 i els 80 i, especialment, dues de les seves col•leccions més significatives: “Alliberament” i “Quaderns d’Alliberament”.

La col•lecció “Alliberament”, popularment coneguda com la col•lecció “taronja” pel color dels seus llibres, va ser dirigida per l’actual rectora de la UOC Imma Tubella i per Rafael Castellanos. Edità desenes de llibres amb textos d’autors tant significats com l’irlandès James Connolly, l’austríac Otto Bauer, els catalans Fèlix Cucurull, Mercè Ibarz o la pròpia Imma Tubella, autora entre d’altres de Jaume Compte i el Partit Català Proletari, Diccionari del nacionalisme o Les nacions de l’Europa capitalista. El primer títol publicat fou Els marxistes i la qüestió nacional, dels francesos Georges Haupt i Michael Lowly, amb la intenció d’estudiar el marxisme clàssic i la seva manera d’entendre la qüestió de la nació.

La col•lecció “Quaderns d’Alliberament” va aparèixer amb un títol que també suposava tota una declaració d’intencions: Qüestió nacional i lluita de classes, l’any 1977. Cadascun dels llibrets que la integra, intenta abordar una problemàtica concreta (immigració, l’estat de les autonomies, l’eurocomunisme, el nacionalisme d’esquerres, el model energètic,..), hi ho fa des de diferents punts de vista i per part d’una colla d’autors diferents, en aquest cas catalans i d’esquerres. La intenció no és altra, segons remarcaven els seus promotors, que contribuir a donar elements de reflexió per a la lluita contra les tres formes de dominació que pateix la societat actual: la de classe, l’estatal i la sexual pel que fa a la dona. Entre els integrants del seu consell de redacció apareixen de nou Imma Tubella i Eduard Vinyamata, doctorats sota la direcció de Pierre Vilar, l’historiador marxista i racionalista per excel•lència.

Sartre com a recepta antijacobina

El desembre de l’any 1970 s’iniciava a Burgos el judici sumaríssim a setze activistes bascos acusats de pertànyer a ETA enmig d’una gran atenció internacional, judici que es clouria amb nou sentències a mort i cinc-cents anys de presó en condemnes diverses per als acusats. Entre els assistents al macrojudici es feu notar de bon principi Gisèlle Hallimi, una jove advocada d’esquerres francesa d’origen tunisià que assistia al Consell de guerra en qualitat d’observadora de la Federació Internacional de Drets Humans, judici del que fou expulsada, i sobre el qual va redactar un informe que publicaria posteriorment l’editorial Gallimard. Ella mateixa fou qui demanà a Jean-Paul Sartre que fes el pròleg d’aquell estudi que seria editat a França l’any següent.

Gisèlle Hallimi, que havia exercit d’advocada del FLN durant la guerra d’Algèria, era una observadora internacional amb experiència al Vietnam, Grècia o Marroc. Anys més tard, fruit de la seva militància feminista, seria coneguda per ser l’autora d’un controvertit estudi anomenat Marxisme i feminisme que carregava contra Karl Marx, a qui acusava de ser masclista, entre d’altres raons, per no haver assistit al funeral de la companya d’Engels pel fet de que la parella no havia passat prèviament per la vicaria.

Dos anys després de l’edició a París del llibre de la tunisiana, a Perpinyà, el partit nord-català Esquerra Catalana dels Treballadors (ETC) editava en llengua catalana el pròleg que Sartre havia escrit per a l’estudi, ara en format de llibret, i sota el títol El procés de Burgos, Jean-Paul Sartre sobre la qüestió nacional basca. Prefaci al llibre de Giselle Hallim. Ho feia a través de les seves pròpies edicions i traduït per Lluís Creixell, militant d’aquesta mateixa organització.

La intenció de l’Esquerra Catalana dels Treballadors, un partit incipient liderat per Miquel Mayol, era la de fer un exercici de pedagogia adreçat a l’esquerra transformadora francesa, especialment a l’autòctona i alienada de la Catalunya Nord, encallada en un jacobinisme furibund i autora de conductes tant kafkianes com la que es relata en el mateix pròleg del llibret (pròleg del pròleg, vaja…) i que fou el desencadenat de la publicació d’aquell text en la nostra llengua: en el moment de les nombroses manifestacions de solidaritat amb els 16 processats que es realitzen arreu d’Europa, a la vila de Perpinyà, nuclis de l’extrema esquerra agrupats dins del Secours Rouge impediren fer onejar senyeres catalanes i basques a alguns manifestants que les enarboraven.

Amb actituds com aquestes, l’esquerra francesa demostrava de nou que la seva solidaritat no era pas amb el poble basc en lluita per la seva llibertat, sinó estrictament de caràcter antifranquista i de rebuig al règim totalitari espanyol. I és eradicant aquesta contradicció, o almenys intentant-ho, on els independentistes nord-catalans creien que calia actuar en aquell moment, aprofitant que Sartre, el màxim representant de la nova esquerra revolucionària francesa, havia validat en el text el combat del poble basc per la seva independència i per la construcció del socialisme. Calia doncs, mirar de fer entendre als revolucionaris francesos, poc amics de l’anticolonialisme quan aquest es predica dins de l’hexàgon, que el què era vàlid per a l’opressió nacional espanyola, ho era per a la francesa. I així estem encara.

A Lleida, avui encara: ni blancs ni negres però espanyols

L’any 1984, Edicions 62 editava Lleida: ni blancs ni negres però espanyols de l’escriptor lleidatà Miquel Pueyo i París, qui quatre anys després de la publicació del seu primer llibre, esdevindria diputat autonòmic per ERC i ostentaria posteriorment diversos càrrecs polítics, com els de Secretari de Política Lingüística de la Generalitat i el de Delegat del govern a Lleida en la mateixa institució autonòmica.

El text, prologat per Josep Vallverdú, constituïa una notable aportació al gènere de l’assaig amb voluntat de construcció nacional dels Països Catalans, equiparable a la que tingué al País Valencià l’edició del llibre Qüestió de noms de Joan Fuster l’any 1962, on el de Sueca teoritzava sobre la denominació més idònia que calia atorgar als territoris que integraven el país, així com la pròpia d’aquest. Una trascendència que seria equiparable a la que també tingué, potser amb menor ressò però no importància, l’edició del Petit llibre de Catalunya Nord de Llorenç Planes i Montserrat Biosca per als territoris més septentrionals dels Països Catalans i que edità Edicions Nova Falç dotze anys més tard que el seu homònim valencià i deu abans que el seu ponentí.

Segons detalla Vallverdú en el pròleg de l’edició del llibre: “Pueyo traça l’inventari de les actituds despersonalitzadores per una banda i de les re-personalitzadores per una altra, que s’han produït a Lleida des de la postguerra fins a l’actualitat”, les primeres imposades per la classe dominant a través de la repressió cultural, de les quals emanen el lleidatanisme i el “leridanismo”, essent el darrer la versió forasteritzant del primer.

El text però no es limita a detallar tan sols aquests conceptes, explicar-ne els orígens i les estratègies utilitzades en les diferents etapes pels seus valedors (els nostres ocupants i els seus còmplices de tota mena). Fa també fa una notable aportació en favor de la socialització, desenvolupament i consolidació de la terminologia vallverduniana, aquella que defensa en essència que la correcta denominació per a les comarques de la plana, per aquells a que aspiren a la construcció nacional plena, és la de “Ponent”, ja que defuig el cantonalisme i ens apropa a la resta dels territoris situats a l’est, precisament perquè sense ells no es pot articular i la denominació no té cap sentit.

Pueyo beu de les fonts esmentades i s’adhereix entusiastament a la doctrina re-personalitzadora que estableix que “Ponent el formen aquelles terres a l’oest del Cardener i virtualment fins al Cinca, que al nord acaben al Montsec i al sud a la Serra de Llena i el Montsant”, és a dir, el Segrià, les Garrigues, el Pla d’Urgell, l’Urgell, la Noguera, la Segarra, la Llitera i el Baix Cinca i que al mateix temps repulsa el provincialisme i el localisme irredempt.

Passats els anys però, i malgrat que el terme mai s’ha acabat imposant ni tampoc socialitzant àmpliament en l’imaginari col·lectiu dels habitants de les nostres comarques, si és cert que entre la “intel·lectualitat”, el món acadèmic i els mitjans de comunicació locals, la denominació “Ponent” havia assolit significatives quotes d’acceptació. Ara bé, els retrocessos d’aquests darrers anys immediats són notables, coincidint precisament amb el període en que ERC (a qui cal reconèixer que havia abanderat aquesta noble causa) ha ostentat càrrecs de significativa rellevància política a les nostres comarques. I el més feridor, ha succeït mentre es tramitava una Llei de vegueries que hagués pogut significar un salt endavant important, i que finalment s’ha convertit, en aquest aspecte, en uns quants passos enrere.

Que el militant d’ERC i president de la Diputació de Lleida Jaume Gilabert s’hagi significat públicament per ser un defensor a ultrança d’un lleidatanisme caliuenc postmodern (tan centralista com el que més) i que la resta de quadres i càrrecs polítics d’alta responsabilitat amb posicionaments (teòricament) antagònics, com el mateix Miquel Pueyo a la Delegació del govern o en Vidal Vidal al Departament d’Indústria hagin callat i assentit, molt no haurà ajudat a avançar en la direcció de la construcció nacional dels Països Catalans en l’imaginari col·lectiu dels habitants de Ponent i, potser sí, en l’estratègia despersonalitzadora i provincialista que alguns havien intentat combatre abans d’ostentar altes responsabilitats en les principals institucions a les nostres contrades. Per sort, els llibres, a diferència de les persones, un cop són editats, no acostumen a canviar de parer ni de trinxera.

Les edicions del CSPC

Durant la seva existència, foren diverses i diferents les edicions i compilacions de materials que els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) dugueren a terme per tal de recollir fons per al sosteniment de les seves activitats solidàries en pro d’aquells independentistes que patien la repressió política en primera persona: des de les mítiques guardioles solidàries al poc conegut fons d’art, passant per l’edició d’alguns llibres:

- Crit, d’Àlvar Valls, 1980. Pròleg-poema a cura d’en Manuel de Pedrolo i il·lustració de la coberta d’en Manuel Viusà, llavors company de militància clandestina de l’autor. El llibre és un compendi de poemes escrits per l’Àlvar, majoritàriament mentre complia presó preventiva i de la que sortiria mercès a l’amnistia decretada l’any 77, revocada posteriorment per Martin Villa tan sols a quatre presoners polítics catalans, que emprengueren llavors el camí de l’exili. El llibre fou presentat a la llibreria Ballester (anteriorment Públia), històric espai de trobada dels independentistes barcelonins durant la dictadura,  i se n’exhauriren dues edicions el mateix any de la publicació. Entre els poemes editats destaca Clam, que els mateixos CSPC popularitzarien i utilitzarien habitualment per a les seves publicacions. A tall d’exemple, la capçalera del portaveu del CSPC a Lleida s’anomenaria, anys més tard, Clam de Ponent.

- A vosaltres que estimeu la llibertat!! Poemes per als nostres patriotes. Abril de 1981. La portada és obra de Pere Ros, en aquells moments empresonat a la segona galeria de la presó Model i conté poemes entre d’altres de Martí Marcó, Joan Brossa, Fèlix Cucurull, Vicent Andrés Estellés, Rosa Fabregat, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Manuel de Pedrolo, Pere Quart o d’un jove Vicent Partal entre d’altres primeres espases.

- Qui gemega ja ha rebut. Agost de 1981. Compendi d’instantànies i comentaris als peus de foto del període 1978-1981, la majoria molt impactants pel nivell de violència explícita que retraten, amb escenes de les dures càrregues de la policia nacional i l’assalt d’aquest cos al Fossar de les Moreres, els habituals enfrontament entre manifestants i policia a les rambles o d’altres d’esfereïdores dels moments posteriors a les morts o els enterraments de militants independentistes abatuts a trets, com és el cas d’en Gustau Muñoz i en Martí Marcó. Del llibre se’n feu una única edició.

- El nacionalisme català. Idees i pensaments de Mossèn Armengou. Imprès a Jalisco, Mèxic, l’any 1985. Es tracta de la segona edició del títol, la primera aparegué l’any 74 en plena clandestinitat, i fou doncs reeditada pels Comitès en motiu del desè aniversari de la mort de l’autor en format llibre-revista. En l’obra, Armengou, partint de la idea de que no hi ha cap model de revolució social universalment vàlid (cada poble ha de fer la seva), considera que l’única possible és la que poden fer els pobles colonitzats. A més a més, una duu a  l’altra: “la revolució nacional comporta també la social, per evitar que les nacionalitats alliberades caiguin en mans de les oligarquies econòmiques de cada país“. Armengou esdevingué un referent que marcà profundament la presa de consciència nacional de molt joves catalans, sobretot entre els habituals del món de l’escoltisme. El berguedà, és autor entre d’altres de Justificació de Catalunya, considera la seva obra cabdal i tota una referència dins del nacionalisme català, editada per primera vegada l’any 1955 i reeditada en sis ocasions més, la majoria de cops clandestinament.

Qui matina, fa farina

És diumenge, són les 9:50 del matí i arribo a casa més content que un gínjol. He tingut un merescut cop de sort. He esmorzat en un bar de la Rambla per fer temps mentre desmuntava mentalment la teoria aquella de que a les 8 del matí ja hi ha col·leccionistes remenant que s’enduen el bo i millor abans de que jo hi arribi, habitualment a quarts d’una. És mentida. A les 9 encara descarreguen les furgonetes i no hi ha ni mitja dotzena de padrins tafanejant. Ni els vells matinen ja.

Amb un cafè al ventre he enfilat cap a la parada d’aquell tronat dels llibres. El que no té ni punyetera idea del que ven, però sempre se les arregla per fer-me pagar una mica més del que jo m’he fet a la idea que em demanarà per ells. El paio mai fixa el preu prèviament. Ho fa al moment segons li surt dels nassos i, de tant en tant, en funció del pes dels llibres o la intensitat del groc que assola les pàgines. Crec que pensa que com més grogueja, més valor té l’exemplar. Amb el pes, tres quarts del mateix. He de reconèixer que la pràctica em fot molta ràbia però alhora és una font d’oportunitats. A més, és bastant graciós despatxant.

La primera i més valuosa adquisició del dia sobresurt d’una caixa encara per buidar: revista SOM de l’any 68, exemplar monogràfic dedicat a Francesc Macià, editada pel Manuel Viusà en el seu exili a París. Viusà, he de reconèixer, és el meu heroi malgrat el Toni Soler no l’hagués postulat com a possible candidat a El Favorit, aquell programa d’història que feia a tv3 (crec recordar que al final vaig fer vot útil pel rei Jaume I). Qualsevol cosa que dugui el nom Viusà es converteix en objecte de la meva obsessió i desig. El junedenc Jaume (Jacques) Cornudella és l’editor de la revista i la colla del FNC foren els encarregats de passar-les clandestinament al país carregades en feixugues motxilles via Pirineus. La veig i no m’ho crec. Quasi tremolo i tot. Com pot tenir aquest tresor i cobrar-me 2 euros. L’Oriol Falguera trinaria, penso, mentre allargo la mà i pago. Llàstima que no ho pugui veure, es cagaria en tot, a pesar de que segur que en té una còpia i la col·lecció sencera. La perseverança setmanal té recompensa de tant en tant.

Remeno llibres. Finalment n’agafo tres: Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat d’obrers de Catalunya, de la Maria Aurèlia Capmany i el Xavier Romeu (ex PSAN i intel·lectual d’aquells que ja no tenim) editat per la Magrana, una editorial aleshores propera al mateix partit i amb col·leccions de referència com “Quaderns d’alliberament”. El segon és Indíbil i la boira del Josep Vallverdú, un altre referent, encara més per un ex alumne de les Escoles Alba com el que escriu, on la seva dona Isabel Arqué obrà el miracle de dirigir i sostenir en peu una escola catalanista i progressista a l’horta de Lleida en els anys finals de la dictadura i durant la democràcia postfranquista. El tercer és d’en J.M. Folch i Torres, L’anell perdut, de la col·lecció Patufet. No acostumo a comprar novel·les juvenils ni tampoc llibres tant vells, aquest és del 47, però penso que si està barrejat entre títols més recents és perquè el “graciós” desconeix el seu autèntic valor. He de reconèixer que jo també, malgrat em sembla que en pot tenir. No veig el moment d’arribar a casa i teclejar els títols i veure quan m’haguessin costat comprant-los per encàrrec a través de la xarxa com solc fer.

Abans però he de pagar les darreres adquisicions. Faig números. Si per aquella revista que val un imperi m’ha cobrat 2 euros, els tres llibres com a molt me’n costaran 6, 2 per barba. Li demano preu mentre intento fer-me fort mentalment, tot establint els sis euros com el llindar per sobre del qual no farem fira. Els agafa, els fulleja i s’esplaia amb el darrer. Ha vist que té una pila d’anys i intueixo que me’n farà pagar el gust i les ganes. Bé, podria haver estat pitjor, en demana 8 euros pels tres, entenc que a raó de 2+2+4. Com sempre cedeixo i pago escrupolosament sense regatejar. Em fa mandra fer-ho i algun cop que m’he plantat, no ha baixat del burro. A sobre el paio va i m’anima a agafar un llibre de regal, “el que quieras pero que no pese mucho, que me vas a arruinar”. Al·lucino amb el subjecte i l’estratègia comercial. Al final serà que li tinc mania i és bon xaval. M’enduc Barros y cenizas, uns diàlegs amb el Fidel i el Che sense cap expectativa. Aquest darrer anirà directe a la prestatgeria.

En fi, que començo a fer el bloc, a veure quan em dura…